LA NOCHE QUE...

La noche que yo quiero

juega con locuras que nunca has imaginado.

La noche que yo busco

me reboza del sudor que desborda de tu cuerpo.

La noche que me gusta

se pierde en el brillo de tus ojos.

La noche de mi vida

dibuja sinuosos caminos en tu espalda.

La noche que comparta contigo

puede ser tan indecente que me apuesto lo que no voy a cumplir.

La noche que te propongo

promete asperezas que gustoso desearás limar.

La noche que sueño

despierta el hambre que hace tiempo nadie es capaz de saciar.

La noche que se cuece en mis sábanas

mantiene las burbujas de tu perfume mil noches más.

La noche que te prometo

decide secuestrar tu esencia para siempre.

La noche que deseo

guarda la eternidad en mi respiración.

La noche que imagino

pinta reinos en cada caricia de tus manos.

La noche que yo siento

baila al ritmo del latido de tu excitación.

La noche que te debo

tienta al diablo que hay dentro de ti.

La noche que compartimos,

encogemos el cielo al techo de la habitación.

La noche que tiene que ser tuya,

el mordisco del vampiro emborrachará tus labios.

Esta noche... ven, juega conmigo.

Hagámonos eternos.

servido por luziferia sin comentarios compártelo

LA DAMA ETERNA

Penso.. a vegades.. que tinc una vida privilegiada. Que tinc més de dos ulls i que puc veure coses que la resta d'humans no pot veure...
Veig els fluxes d'energia, les aures, el mal rotllo que transmeten uns, el bon rotllo que emanen altres...
Però el que més em va sorprendre des del primer moment va ser veure que en les seves mans hi havia alguna cosa.

Quan el vaig conèixer ell era un més. Un home més alt que la mitja. Sempre m'he de posar de puntetes per arribar als seus llavis. Sobresortia no només per alçada.. sinó per personalitat.

Aquella nit vestia de negre. El negre sempre li ha quedat bé. És un vampir, ho sé. Metafòricament parlant... absorveix l'energia del seu voltant. Ho puc veure. Ell es reanima amb segons qui té al costat.
Amb mi no. Jo soc com ell. ens alimentem ll'un de l'altre. A mi m'aporta pau, a ell li aporto vitalitat. És com una simbiosi.

Bé, això, que aquella nit vestia de negre. Recordo que vaig resseguir la seva silueta mentre caminava, moltes vegades i quan el tenia al costat m'havia de reprimir per no tocar-lo...

Llavors ho vaig veure, per primer cop. El que tenia a les mans era una mena de flama grisa. Un gris fosc. Resseguia la seva pell i s'esfumava als 5 centímetres de la seva pell, com difuminant-se en l'aire. Com quan l'aigua de la dutxa és més calenta que l'aire que t'envolta... es com estar cremant sense flama. Una flama de vapor d'aigua.

No havia vist mai res igual.

No només les flames grises eren fascinants en ell. Creava una atmósfera de confiança només amb un somriure. Era fort, era enèrgic. I m'atreia moltissim. Em va generar una necessitat d'ell només de parlar-hi uns minuts. Em vaig obsessionar per saber com pensava. Per saber què hi havia darrera d'aquelles flames.

Va tocar-me una nit. Una nit que tot era confós. Aquelles mans van aprendre's el meu cos de memòria. Aquelles mans lliscaven per la meva pell com si fossin llençols de seda. Aquelles mans eren bellut vermell... el mateix que la seva boca i la seva llengua. Recordo poc d'aquella nit. Però el record que tenia de les seves mans l'endemà no era fruit de la meva ment perversa. Vaig perdre molts detalls d'aquella nit. I ell no me'ls vol explicar.

"M'agrada la teva cara quan em menteixes..." Va dir-me.

Li vaig dir que l'estimava. Si, una mica precipitat, però realment ho sentia? no... només preveia el futur. No podia estimar-lo només amb unes hores d'estar amb ell.

Des de llavors, ha passat molt de temps. Però no el conec. Sé que no em fallarà mai. Però no sé què pensa. El que presumia de tenir amb la resta d'humanitat, ell, ho desmunta amb un cop d'ull. No sé què li passa pel cap..i m'inquieta, m'intriga,... m'encanta.

Jo era lliure. Encara en sóc... però aquelles mans, m'encadenen als llençols cada cop que se m'acosta... Deixo que aquella flama gris em cremi cada nit, que rellisqui per la meva cintura i que tot el meu cos emani vapors translúcids deixant anar algun gemec de plaer cada cop que ell em toca...

Dibuixa cercles al ventre, i els vapors ascendeixen i converteixen l'habitació en la sala de tortures de l'infern. Ell i jo morim cada nit. Ell i jo som un de sol mentre la resta del món deixa d'existir.
La bombolla es desfà quan els primers raigs de sol entren per la finestra. Jo recullo la roba i desapareixo. Ell continua allà sense moure's, un matí més. Els dies no son fets per ell. No son fets per mi tampoc. Em poso les ulleres de sol i me'n vaig baixant les escales de pressa, gairebé sense tocar els esglaons. Voleiant com un fantasma, despareixent de la vida de qualsevol que es creua amb mi pel carrer.

Demà tornaré.

Algun dia hauria de dir-li, mirant-lo als ulls. Comprovant que aquest cop si és cert. Que l'estimo. Que ha conseguit fer-me eterna.

servido por luziferia sin comentarios compártelo

Rise of life

Aquí me tienes. Escuchando el sonido de la lluvia. Como si fuera la primera vez. Con la luz apagada y el ritmo de las teclas acompañando la melodía suave de cada gota de agua. Cada una con un sonido, cada una con una finalidad... y todas juntas como riqueza, como fuente de vida y poder.

Aquí me tienes... escuchando el silencio. Mis pensamientos recitan una voz que no es mía. Mis pensamientos escriben una letra que no reconozco. Palabras que no tienen sentido, cadencias que no saben atarse unas a otras. Sueltas, simples, caóticas... pero dentro de todo caos, existe cierto orden.

servido por luziferia sin comentarios compártelo

FOTOGRAFIES

Desperto d’un malson de tortures. De cops i sang, de rascades i morats. I sé que ell no pot ser, que no pot haver-me fet mal. És un tros de pa, no el veig capaç. No em reconec a les fotografies, no puc ser jo aquella coseta enroscada darrera el gos.. no, no pot ser... em nego!
M’ensenyen una altra fotografia, amb ell, al meu costat, i jo tinc una cara d’esgotament físic i de lluita inútil, contra el que es el meu àngel, el que creia que podia ser amic meu.
Les cames flaquegen i caic, de genolls a terra. Començo a recordar flaixos, sons de pell esquinçada, de gotes de sang, de buidor i desencís. El so de la desesperació. El sentiment d’infinitat, de pèrdua irremeiable. La impotència del robatori que aquest cop si és definitiu, el robatori d’una confiança, un desig, una amistat, un amor.
Els ulls només veuen blanc, el meu centre de visió és una esfera blanca i tot el voltant es torna borrós. Ja no sóc res... m’ha pres tot el que tenia, tot el que era, ho era per ell, tot el que tenia només prenia sentit al seu costat... ell, em pren l’ànima, me la trenca en mil bocins. La rebrega com un diari vell i inútil i la llença, directament a la meva cara.
No el recordo, no puc, no el veig.
La meva ment bloqueja el seu record.
Em torno a aixecar i no puc identificar la noia colpejada de les fotos. “no la conec, no l’he vist mai”.
Surto d’urgències, amb un parell de morats més als genolls. Caminant, poc a poc, gairebé arrossegant els peus...
- Vine, deixa’m ajudar-te.
- Qui ets tu? No em toquis, em fa mal tot...
- Vinga, no em diguis que no em coneixes... va, anem cap a casa...
- ... cap a casa...

servido por luziferia 1 comentario compártelo

VOLAR ENTRE FLAMES

Em torna el neguit de voler escriure sentiments. De voler treure-me’ls de dins, perquè em fan mal. I aquest cop no son dolents, al contrari, em torno a sentir vulnerable i això em fa por. Això vol dir que encara em recordo d’estimar, després de tant de temps... vol dir que a la mínima em puc trencar em mil trossets.
Algú em va dir: viu cada minut i cada segon... i em vaig apropiar del lema Carpe Diem en cada dia que sortia el sol, en cada nit que em confonia amb les ombres i era jo qui caminava entre feres i entre diables. Fins que el meu cor es va tornar tan fred com la pedra i vaig ser capaç de volar entre flames, de nedar entre plomes i ni tan sols cremar-me les mans ni sentir les pessigolles... era jo. Jo sola i ningú més.
Sento que canvio de color. El negre es converteix en roig bategant, palpitant i dia rere dia tenyeix mes parts del meu cos. Sagno. Em miro les mans i sagno, reneixo de les cendres. El diable s’està extingint mica en mica... i apareix un desig incontrolat de ser lliure, de deixar-ho tot i oblidar les 5 hores de camí que ens separen.
Vull desfer-me al seu tacte, fondre’m amb la seva boca, i ser un de sol. Que tot el que tenim pendent es faci tangible i deixar de somiar. Deixar de ser un nom, un nick, una veu.. i ser un tot, sencer davant seu.
Em sento enorme des que m’he adonat què és ell per mi. Feia temps que necessitava una mena d’estima especial, algú que em digués tonteries com les que ell em diu, que no li fes por sentir una mica més que la curiositat de tenir a algú nou darrera el telèfon...
Em fa molta por sentir que torna a bategar, em fa ràbia que l’angelet dels bolquers se n’hagi tornat a sortir amb mi. Sóc una peça fràgil ara. I la incertesa em rosega l’ànima. No vull atrevir-me a dir-li que l’estimo, perquè de moment és un sentiment desesperat de veure’l i sentir-lo... tinc por que vagi a més. Tinc por de jugar al joc de l’amor amb ell. Molta por. Però almenys ara recordo que estic viva i que pus somriure sense motiu aparent.
Que fins i tot a mi pot tornar-me a passar. Per molt difícil que ho veiés, torno a viure per una altra persona. Els meus sentiments estaven, simplement, adormits.

No m’he tret el pes dels sentiments de dintre, ni hi he sabut posar límits, ni tan sols he sabut explicar com em sento. Però crec que cadascú pot definir de diferent manera el que és el sentiment d’estar enamorat... o sense anar tan lluny, simplement il·lusionar-se per construir un possible “tu i jo”.

servido por luziferia sin comentarios compártelo

PASTILLES

- Pren-te’n una.
- No, no em fa falta.
- Si que te’n fa. Aquestes veuetes que sents tot el dia no et deixen viure.
- Doncs son les mateixes veuetes que sents tu, però amb més força i potser també més criteri que les teves.
- Jo no sento veuetes...
- I tant que les sents...- s’acosta i li assenyala el front- són les mateixes veus que et diuen què has de fer i què no, què està bé i què no... i les que s’alarmen quan et passa pel cap clavar-te un ganivet al braç per veure què passa. No em diguis que no les sents...
- Sí, és clar que les sento... però no són com tu dius...
- Ah, no? Explica-li a qualsevol aquest tema i veuràs com en pocs dies et ve a veure un senyor amb bata blanca, o millor dit, et portaran a tu a veure’l a ell.
Resta callada durant uns segons. Treu el paquet de tabac i encén una cigarreta. Inspira, s’empassa el fum i tot arrepenjant-se novament a la cadira, deixa anar un sospir barrejat amb nicotina i altres substàncies que tenyeixen el seu alè de gris...
- Jo només t’oferia una mica de respir...
- Tranquil·la, em coneixes bé, saps que no necessito aquesta mena d’ajudes. M’espavilo solet.
- Ja... però... això del ganivet al braç... no ho havia explicat a ningú. Com ho saps?
- Bé.. a vegades et quedes absorta mirant alguna cosa. L’altre dia miraves el ganivet, vaig suposar que havia de ser una cosa semblant...
- Quines altres coses miro?
- Doncs... les agulles, per exemple, o el filó d’una taula... no sé.. tonteries, que normalment la gent no es fixa, però que tu si. I llavors hi ha aquell impuls irrefrenable d’haver-ho de tocar, perquè t’imagines el tacte i el vols corroborar.. allargues la mà i... la senyora de l’abric de pells et demana si et coneix. Tu et poses vermella, i te’n vas dient un perdó petitet i gairebé inaudible.
- No havia notat que sabessis això de mi...
- Tranquil·la, no m’espantes. És una part de tu que no em molesta. Et fa ser diferent i ja està. La vida sense tu seria avorrida, i tu també m’aguantes les meves excentricitats...
- Les aguanto... però no les entenc. No entenc la teva mania d’entrar als bars d’esquena, ni perquè neteges els colls de les ampolles i després comproves com deixa un cercle d’aigua quan la deixes a la taula. No entenc perquè abans de sortir de casa em fas comprovar que les portes estan tancades, tres vegades... ni perquè et fascina tant veure una flama cremant en un llumí, tant que t’acabes cremant els dits...
- Bé.. cadascú te les seves manies... jo reconec que en tinc moltes,... sóc estrany, com tu.
- Si, en som els dos....
- Si...
Es fa silenci. Ella s’aixeca de la taula. Encén una altra cigarreta, s’acosta a la barra del bar, i paga un cafè amb llet i un donut. Sobre la taula queda la tassa i el plat buits. Tan buits com la cadira que tenia davant.

servido por luziferia 2 comentarios compártelo

FES-ME MAL

M’agrada sentir les seves mans a la pell, quan em porta i em mou, quan sense voler em toca més avall de l’esquena, quan els seus ulls somriuen i em deixen veure el seu costat luxuriós.
M’agrada quan em mira i endevino què vol. Quan és tacte només, quan és aire calent darrera el meu coll... Quan llisca els seus dits per la cintura del pantaló i busca la goma del tanga, petitet, vermell, que tant li agrada... quan l’enrotlla al seu dit mentre em xiuxiueja a prop dels meus llavis: “mossega’m i fes que em faci mal no poder tenir-te aquesta nit”.
Les meves mans a la seva cintura, obertes com flors sobre el seu estómac, recorrent un mapa de relleus quadrats amb solcs prominents, dibuixant una rajola de xocolata negra, de la que em donaven quan era petita i que ara tinc prohibida.
Els nostres cossos s’acosten, ell m’estreny la cintura, fort, com si em volgués escapar, mentre l’apreso per l’esquena, enllaço les meves mans darrera seu, enfonsant-me als seus pantalons, per sota la roba interior... el sento créixer una mica a les meves cuixes quan el mossego, quan els nostres llavis s’apropen amb timidesa i alhora desig.
Ens aprenem de memòria amb les mans, dansem junts en una absència de melodia, en un ritme que només sentim nosaltres, l’escalfor de les seves mans em travessa l’ànima... el desitjo cada cop més, a cada centímetre que avança per la meva cintura.
Sento com puja a poc a poc, fins a trobar-se amb els meus pits, esperant el torn de ser una part més del seu joc, per barallar-se amb el tacte de les seves mans, mentre jo sento la seva respiració prop de la meva boca, que beso suaument, que no puc evitar comparar amb la fruita calenta del capvespre...
El prenc dels canells, aturo la dansa que comença a sobre el meu vendre entre les seves mans i elles, les tovetes que tant li agraden. Em separo uns centímetres del seu cos que comença a cremar. Obre els ulls i em mira. Pregunta “per què pares?”. Somric. Me’l miro, agafat encara dels canells... ell té les mans obertes, i vol agafar-me de la cintura, però no el deixo. El deixo anar. I li dono la volta. El tinc d’esquena ara, i l’atrapo per la cintura, jugo amb la seva xocolata fins que em quedo quieta i poc a poc entro dins els seus pantalons, estrets de cintura. Recorro part de la seva selva salvatge i tropical. Està cremant, humida i plena de vida. Comprovo que segueix viu allà baix. Ell m’agafa per les galtes del cul quan nota que l’estic tocant i que no hi tinc cap mena de recança... tira el cap enrere i em diu “ets una malparida, m’estàs posant massa calent, i no aguantaré dormir al teu costat sense poder-te ni tocar...”
Ràpidament trec les mans del seu amagatall i li dono la volta de nou. Me’l miro, somrient i col·locant una cama entre les seves li prenc la cara i el beso, amb força. Ell em correspon mossegant-me el llavi, sentint la seva llengua juganera dins la meva boca, el seu membre erecte fregant contra la meva Venus, cosa que fa que el foc que crema dins meu sigui més violent, que la flama de neix de les meves mans vulgui apagar-se contra la seva pell.
En poca estona sent com les tovetes despunten sota la meva brusa, sent que el desig que ell sentia abans que jo ja és compartit i que ens serà difícil deixar de tocar-nos mentre les mossegades segueixin obrint camí al que sens dubte serà inevitable.
“vigila el que demanes, podria fer-se realitat".

servido por luziferia 2 comentarios compártelo

NO VULL HAVER DE PENSAR EN TU

Fa dies que visc a expenses d’una paraula bonica, d’una mirada luxuriosa, de veure’t quan em desperti al matí... de tocar-te ja sense entrebancs... no sé com descriure aquesta mena de sentiment buit que em deixa la teva indiferència... I es que.. ja no tinc ganes de pensar més en el color dels teus ulls, en el tacte de la teva esquena, en la suavitat del teu coll...

Tinc ganes de sentir, encara que sigui dolor.. tinc ganes de llençar-me, de cremar-me, de sentir com les teves mans llaguen la meva pell al seu pas, de sentir-te dins meu, de ser teva per un instant i desfer-me en fum, en flames, en cendres... i renéixer... nova, com l’au fènix... de les cendres roents de la meva ràbia...

Mai podré donar-te res... res que no pugui recuperar en menys d’un segon... perquè ja no em fio de tu, perquè simplement t’escolto, ja no et puc creure... la melodia de la teva veu, la dansa de la teva llengua... la ballem junts, l’escoltem junts... però no es clava dins el meu cor, no s’hi enganxa... no crea relleus en la meva memòria... només aigua... mulla’m, tan com vulguis.. però no esperis que congeli els meus sentiments... ja no hi són. No poden ser-hi... si no els alimentes.

Només tens defectes... no podria pensar mai que podria arribar a encapritxar-me d’algú com tu.. però ets la part dolenta de mi.. m’agrada que siguis un malparit sense escrúpols... perquè d’alguna manera jo podria canviar-te... o fer-me com tu.. i aprofitar-me de totes les floretes innocents que es posessin davant meu...

Una nit més, disfrutaré del meu llit, sense tu, sense la flama del desig que crema dins meu quan estem sols... i sentiré la teva veu, repetint-me una i altra vegada que entre tu i jo només hi pot haver amistat, que mai passarà res més... somrient hipòcrita.

I et prometo, que mai podràs oblidar les mentides que t’he arribat a fer creure... ni tímida, ni senzilla, ni pudorosa... Recordes amb qui parles? Sóc un petit diable... aprenent del mestre...
I aprenc ràpid...

servido por luziferia sin comentarios compártelo