DIABLES...

LA NOCHE QUE...

2009-02-24T23:49:56+00:00

La noche que yo quiero

juega con locuras que nunca has imaginado.

La noche que yo busco

me reboza del sudor que desborda de tu cuerpo.

La noche que me gusta

se pierde en el brillo de tus ojos.

La noche de mi vida

dibuja sinuosos caminos en tu espalda.

La noche que comparta contigo

puede ser tan indecente que me apuesto lo que no voy a cumplir.

La noche que te propongo

promete asperezas que gustoso desearás limar.

La noche que sueño

despierta el hambre que hace tiempo nadie es capaz de saciar.

La noche que se cuece en mis sábanas

mantiene las burbujas de tu perfume mil noches más.

La noche que te prometo

decide secuestrar tu esencia para siempre.

La noche que deseo

guarda la eternidad en mi respiración.

La noche que imagino

pinta reinos en cada caricia de tus manos.

La noche que yo siento

baila al ritmo del latido de tu excitación.

La noche que te debo

tienta al diablo que hay dentro de ti.

La noche que compartimos,

encogemos el cielo al techo de la habitación.

La noche que tiene que ser tuya,

el mordisco del vampiro emborrachará tus labios.

Esta noche... ven, juega conmigo.

Hagámonos eternos.

LA DAMA ETERNA

2008-09-29T19:28:31+00:00

Penso.. a vegades.. que tinc una vida privilegiada. Que tinc més de dos ulls i que puc veure coses que la resta d'humans no pot veure...
Veig els fluxes d'energia, les aures, el mal rotllo que transmeten uns, el bon rotllo que emanen altres...
Però el que més em va sorprendre des del primer moment va ser veure que en les seves mans hi havia alguna cosa.

Quan el vaig conèixer ell era un més. Un home més alt que la mitja. Sempre m'he de posar de puntetes per arribar als seus llavis. Sobresortia no només per alçada.. sinó per personalitat.

Aquella nit vestia de negre. El negre sempre li ha quedat bé. És un vampir, ho sé. Metafòricament parlant... absorveix l'energia del seu voltant. Ho puc veure. Ell es reanima amb segons qui té al costat.
Amb mi no. Jo soc com ell. ens alimentem ll'un de l'altre. A mi m'aporta pau, a ell li aporto vitalitat. És com una simbiosi.

Bé, això, que aquella nit vestia de negre. Recordo que vaig resseguir la seva silueta mentre caminava, moltes vegades i quan el tenia al costat m'havia de reprimir per no tocar-lo...

Llavors ho vaig veure, per primer cop. El que tenia a les mans era una mena de flama grisa. Un gris fosc. Resseguia la seva pell i s'esfumava als 5 centímetres de la seva pell, com difuminant-se en l'aire. Com quan l'aigua de la dutxa és més calenta que l'aire que t'envolta... es com estar cremant sense flama. Una flama de vapor d'aigua.

No havia vist mai res igual.

No només les flames grises eren fascinants en ell. Creava una atmósfera de confiança només amb un somriure. Era fort, era enèrgic. I m'atreia moltissim. Em va generar una necessitat d'ell només de parlar-hi uns minuts. Em vaig obsessionar per saber com pensava. Per saber què hi havia darrera d'aquelles flames.

Va tocar-me una nit. Una nit que tot era confós. Aquelles mans van aprendre's el meu cos de memòria. Aquelles mans lliscaven per la meva pell com si fossin llençols de seda. Aquelles mans eren bellut vermell... el mateix que la seva boca i la seva llengua. Recordo poc d'aquella nit. Però el record que tenia de les seves mans l'endemà no era fruit de la meva ment perversa. Vaig perdre molts detalls d'aquella nit. I ell no me'ls vol explicar.

"M'agrada la teva cara quan em menteixes..." Va dir-me.

Li vaig dir que l'estimava. Si, una mica precipitat, però realment ho sentia? no... només preveia el futur. No podia estimar-lo només amb unes hores d'estar amb ell.

Des de llavors, ha passat molt de temps. Però no el conec. Sé que no em fallarà mai. Però no sé què pensa. El que presumia de tenir amb la resta d'humanitat, ell, ho desmunta amb un cop d'ull. No sé què li passa pel cap..i m'inquieta, m'intriga,... m'encanta.

Jo era lliure. Encara en sóc... però aquelles mans, m'encadenen als llençols cada cop que se m'acosta... Deixo que aquella flama gris em cremi cada nit, que rellisqui per la meva cintura i que tot el meu cos emani vapors translúcids deixant anar algun gemec de plaer cada cop que ell em toca...

Dibuixa cercles al ventre, i els vapors ascendeixen i converteixen l'habitació en la sala de tortures de l'infern. Ell i jo morim cada nit. Ell i jo som un de sol mentre la resta del món deixa d'existir.
La bombolla es desfà quan els primers raigs de sol entren per la finestra. Jo recullo la roba i desapareixo. Ell continua allà sense moure's, un matí més. Els dies no son fets per ell. No son fets per mi tampoc. Em poso les ulleres de sol i me'n vaig baixant les escales de pressa, gairebé sense tocar els esglaons. Voleiant com un fantasma, despareixent de la vida de qualsevol que es creua amb mi pel carrer.

Demà tornaré.

Algun dia hauria de dir-li, mirant-lo als ulls. Comprovant que aquest cop si és cert. Que l'estimo. Que ha conseguit fer-me eterna.

Rise of life

2008-06-08T23:03:59+00:00

Aquí me tienes. Escuchando el sonido de la lluvia. Como si fuera la primera vez. Con la luz apagada y el ritmo de las teclas acompañando la melodía suave de cada gota de agua. Cada una con un sonido, cada una con una finalidad... y todas juntas como riqueza, como fuente de vida y poder.

Aquí me tienes... escuchando el silencio. Mis pensamientos recitan una voz que no es mía. Mis pensamientos escriben una letra que no reconozco. Palabras que no tienen sentido, cadencias que no saben atarse unas a otras. Sueltas, simples, caóticas... pero dentro de todo caos, existe cierto orden.

FOTOGRAFIES

2007-11-06T07:18:16+00:00

Desperto d’un malson de tortures. De cops i sang, de rascades i morats. I sé que ell no pot ser, que no pot haver-me fet mal. És un tros de pa, no el veig capaç. No em reconec a les fotografies, no puc ser jo aquella coseta enroscada darrera el gos.. no, no pot ser... em nego!
M’ensenyen una altra fotografia, amb ell, al meu costat, i jo tinc una cara d’esgotament físic i de lluita inútil, contra el que es el meu àngel, el que creia que podia ser amic meu.
Les cames flaquegen i caic, de genolls a terra. Començo a recordar flaixos, sons de pell esquinçada, de gotes de sang, de buidor i desencís. El so de la desesperació. El sentiment d’infinitat, de pèrdua irremeiable. La impotència del robatori que aquest cop si és definitiu, el robatori d’una confiança, un desig, una amistat, un amor.
Els ulls només veuen blanc, el meu centre de visió és una esfera blanca i tot el voltant es torna borrós. Ja no sóc res... m’ha pres tot el que tenia, tot el que era, ho era per ell, tot el que tenia només prenia sentit al seu costat... ell, em pren l’ànima, me la trenca en mil bocins. La rebrega com un diari vell i inútil i la llença, directament a la meva cara.
No el recordo, no puc, no el veig.
La meva ment bloqueja el seu record.
Em torno a aixecar i no puc identificar la noia colpejada de les fotos. “no la conec, no l’he vist mai”.
Surto d’urgències, amb un parell de morats més als genolls. Caminant, poc a poc, gairebé arrossegant els peus...
- Vine, deixa’m ajudar-te.
- Qui ets tu? No em toquis, em fa mal tot...
- Vinga, no em diguis que no em coneixes... va, anem cap a casa...
- ... cap a casa...

VOLAR ENTRE FLAMES

2009-02-25T18:12:44+00:00

Em torna el neguit de voler escriure sentiments. De voler treure-me’ls de dins, perquè em fan mal. I aquest cop no son dolents, al contrari, em torno a sentir vulnerable i això em fa por. Això vol dir que encara em recordo d’estimar, després de tant de temps... vol dir que a la mínima em puc trencar em mil trossets.
Algú em va dir: viu cada minut i cada segon... i em vaig apropiar del lema Carpe Diem en cada dia que sortia el sol, en cada nit que em confonia amb les ombres i era jo qui caminava entre feres i entre diables. Fins que el meu cor es va tornar tan fred com la pedra i vaig ser capaç de volar entre flames, de nedar entre plomes i ni tan sols cremar-me les mans ni sentir les pessigolles... era jo. Jo sola i ningú més.
Sento que canvio de color. El negre es converteix en roig bategant, palpitant i dia rere dia tenyeix mes parts del meu cos. Sagno. Em miro les mans i sagno, reneixo de les cendres. El diable s’està extingint mica en mica... i apareix un desig incontrolat de ser lliure, de deixar-ho tot i oblidar les 5 hores de camí que ens separen.
Vull desfer-me al seu tacte, fondre’m amb la seva boca, i ser un de sol. Que tot el que tenim pendent es faci tangible i deixar de somiar. Deixar de ser un nom, un nick, una veu.. i ser un tot, sencer davant seu.
Em sento enorme des que m’he adonat què és ell per mi. Feia temps que necessitava una mena d’estima especial, algú que em digués tonteries com les que ell em diu, que no li fes por sentir una mica més que la curiositat de tenir a algú nou darrera el telèfon...
Em fa molta por sentir que torna a bategar, em fa ràbia que l’angelet dels bolquers se n’hagi tornat a sortir amb mi. Sóc una peça fràgil ara. I la incertesa em rosega l’ànima. No vull atrevir-me a dir-li que l’estimo, perquè de moment és un sentiment desesperat de veure’l i sentir-lo... tinc por que vagi a més. Tinc por de jugar al joc de l’amor amb ell. Molta por. Però almenys ara recordo que estic viva i que pus somriure sense motiu aparent.
Que fins i tot a mi pot tornar-me a passar. Per molt difícil que ho veiés, torno a viure per una altra persona. Els meus sentiments estaven, simplement, adormits.

No m’he tret el pes dels sentiments de dintre, ni hi he sabut posar límits, ni tan sols he sabut explicar com em sento. Però crec que cadascú pot definir de diferent manera el que és el sentiment d’estar enamorat... o sense anar tan lluny, simplement il·lusionar-se per construir un possible “tu i jo”.

PASTILLES

2007-11-06T07:14:08+00:00

- Pren-te’n una.
- No, no em fa falta.
- Si que te’n fa. Aquestes veuetes que sents tot el dia no et deixen viure.
- Doncs son les mateixes veuetes que sents tu, però amb més força i potser també més criteri que les teves.
- Jo no sento veuetes...
- I tant que les sents...- s’acosta i li assenyala el front- són les mateixes veus que et diuen què has de fer i què no, què està bé i què no... i les que s’alarmen quan et passa pel cap clavar-te un ganivet al braç per veure què passa. No em diguis que no les sents...
- Sí, és clar que les sento... però no són com tu dius...
- Ah, no? Explica-li a qualsevol aquest tema i veuràs com en pocs dies et ve a veure un senyor amb bata blanca, o millor dit, et portaran a tu a veure’l a ell.
Resta callada durant uns segons. Treu el paquet de tabac i encén una cigarreta. Inspira, s’empassa el fum i tot arrepenjant-se novament a la cadira, deixa anar un sospir barrejat amb nicotina i altres substàncies que tenyeixen el seu alè de gris...
- Jo només t’oferia una mica de respir...
- Tranquil·la, em coneixes bé, saps que no necessito aquesta mena d’ajudes. M’espavilo solet.
- Ja... però... això del ganivet al braç... no ho havia explicat a ningú. Com ho saps?
- Bé.. a vegades et quedes absorta mirant alguna cosa. L’altre dia miraves el ganivet, vaig suposar que havia de ser una cosa semblant...
- Quines altres coses miro?
- Doncs... les agulles, per exemple, o el filó d’una taula... no sé.. tonteries, que normalment la gent no es fixa, però que tu si. I llavors hi ha aquell impuls irrefrenable d’haver-ho de tocar, perquè t’imagines el tacte i el vols corroborar.. allargues la mà i... la senyora de l’abric de pells et demana si et coneix. Tu et poses vermella, i te’n vas dient un perdó petitet i gairebé inaudible.
- No havia notat que sabessis això de mi...
- Tranquil·la, no m’espantes. És una part de tu que no em molesta. Et fa ser diferent i ja està. La vida sense tu seria avorrida, i tu també m’aguantes les meves excentricitats...
- Les aguanto... però no les entenc. No entenc la teva mania d’entrar als bars d’esquena, ni perquè neteges els colls de les ampolles i després comproves com deixa un cercle d’aigua quan la deixes a la taula. No entenc perquè abans de sortir de casa em fas comprovar que les portes estan tancades, tres vegades... ni perquè et fascina tant veure una flama cremant en un llumí, tant que t’acabes cremant els dits...
- Bé.. cadascú te les seves manies... jo reconec que en tinc moltes,... sóc estrany, com tu.
- Si, en som els dos....
- Si...
Es fa silenci. Ella s’aixeca de la taula. Encén una altra cigarreta, s’acosta a la barra del bar, i paga un cafè amb llet i un donut. Sobre la taula queda la tassa i el plat buits. Tan buits com la cadira que tenia davant.

FES-ME MAL

2007-11-06T07:12:39+00:00

M’agrada sentir les seves mans a la pell, quan em porta i em mou, quan sense voler em toca més avall de l’esquena, quan els seus ulls somriuen i em deixen veure el seu costat luxuriós.
M’agrada quan em mira i endevino què vol. Quan és tacte només, quan és aire calent darrera el meu coll... Quan llisca els seus dits per la cintura del pantaló i busca la goma del tanga, petitet, vermell, que tant li agrada... quan l’enrotlla al seu dit mentre em xiuxiueja a prop dels meus llavis: “mossega’m i fes que em faci mal no poder tenir-te aquesta nit”.
Les meves mans a la seva cintura, obertes com flors sobre el seu estómac, recorrent un mapa de relleus quadrats amb solcs prominents, dibuixant una rajola de xocolata negra, de la que em donaven quan era petita i que ara tinc prohibida.
Els nostres cossos s’acosten, ell m’estreny la cintura, fort, com si em volgués escapar, mentre l’apreso per l’esquena, enllaço les meves mans darrera seu, enfonsant-me als seus pantalons, per sota la roba interior... el sento créixer una mica a les meves cuixes quan el mossego, quan els nostres llavis s’apropen amb timidesa i alhora desig.
Ens aprenem de memòria amb les mans, dansem junts en una absència de melodia, en un ritme que només sentim nosaltres, l’escalfor de les seves mans em travessa l’ànima... el desitjo cada cop més, a cada centímetre que avança per la meva cintura.
Sento com puja a poc a poc, fins a trobar-se amb els meus pits, esperant el torn de ser una part més del seu joc, per barallar-se amb el tacte de les seves mans, mentre jo sento la seva respiració prop de la meva boca, que beso suaument, que no puc evitar comparar amb la fruita calenta del capvespre...
El prenc dels canells, aturo la dansa que comença a sobre el meu vendre entre les seves mans i elles, les tovetes que tant li agraden. Em separo uns centímetres del seu cos que comença a cremar. Obre els ulls i em mira. Pregunta “per què pares?”. Somric. Me’l miro, agafat encara dels canells... ell té les mans obertes, i vol agafar-me de la cintura, però no el deixo. El deixo anar. I li dono la volta. El tinc d’esquena ara, i l’atrapo per la cintura, jugo amb la seva xocolata fins que em quedo quieta i poc a poc entro dins els seus pantalons, estrets de cintura. Recorro part de la seva selva salvatge i tropical. Està cremant, humida i plena de vida. Comprovo que segueix viu allà baix. Ell m’agafa per les galtes del cul quan nota que l’estic tocant i que no hi tinc cap mena de recança... tira el cap enrere i em diu “ets una malparida, m’estàs posant massa calent, i no aguantaré dormir al teu costat sense poder-te ni tocar...”
Ràpidament trec les mans del seu amagatall i li dono la volta de nou. Me’l miro, somrient i col·locant una cama entre les seves li prenc la cara i el beso, amb força. Ell em correspon mossegant-me el llavi, sentint la seva llengua juganera dins la meva boca, el seu membre erecte fregant contra la meva Venus, cosa que fa que el foc que crema dins meu sigui més violent, que la flama de neix de les meves mans vulgui apagar-se contra la seva pell.
En poca estona sent com les tovetes despunten sota la meva brusa, sent que el desig que ell sentia abans que jo ja és compartit i que ens serà difícil deixar de tocar-nos mentre les mossegades segueixin obrint camí al que sens dubte serà inevitable.
“vigila el que demanes, podria fer-se realitat".

NO VULL HAVER DE PENSAR EN TU

2007-11-06T07:12:39+00:00

Fa dies que visc a expenses d’una paraula bonica, d’una mirada luxuriosa, de veure’t quan em desperti al matí... de tocar-te ja sense entrebancs... no sé com descriure aquesta mena de sentiment buit que em deixa la teva indiferència... I es que.. ja no tinc ganes de pensar més en el color dels teus ulls, en el tacte de la teva esquena, en la suavitat del teu coll...

Tinc ganes de sentir, encara que sigui dolor.. tinc ganes de llençar-me, de cremar-me, de sentir com les teves mans llaguen la meva pell al seu pas, de sentir-te dins meu, de ser teva per un instant i desfer-me en fum, en flames, en cendres... i renéixer... nova, com l’au fènix... de les cendres roents de la meva ràbia...

Mai podré donar-te res... res que no pugui recuperar en menys d’un segon... perquè ja no em fio de tu, perquè simplement t’escolto, ja no et puc creure... la melodia de la teva veu, la dansa de la teva llengua... la ballem junts, l’escoltem junts... però no es clava dins el meu cor, no s’hi enganxa... no crea relleus en la meva memòria... només aigua... mulla’m, tan com vulguis.. però no esperis que congeli els meus sentiments... ja no hi són. No poden ser-hi... si no els alimentes.

Només tens defectes... no podria pensar mai que podria arribar a encapritxar-me d’algú com tu.. però ets la part dolenta de mi.. m’agrada que siguis un malparit sense escrúpols... perquè d’alguna manera jo podria canviar-te... o fer-me com tu.. i aprofitar-me de totes les floretes innocents que es posessin davant meu...

Una nit més, disfrutaré del meu llit, sense tu, sense la flama del desig que crema dins meu quan estem sols... i sentiré la teva veu, repetint-me una i altra vegada que entre tu i jo només hi pot haver amistat, que mai passarà res més... somrient hipòcrita.

I et prometo, que mai podràs oblidar les mentides que t’he arribat a fer creure... ni tímida, ni senzilla, ni pudorosa... Recordes amb qui parles? Sóc un petit diable... aprenent del mestre...
I aprenc ràpid...

EL MÓN A LES MEVES MANS

2007-11-06T07:12:39+00:00

Entra a l’habitació. Vestit amb uns texans, una samarreta vermella i una americana negra. El vermell és una mica estrident, però la combinació queda elegant, però informal. Fa que em fixi en ell des del primer moment. Se m’acosta, segur de sí mateix. Em somriu i m’allarga la mà.
“Hola, tu deus ser la Marga, oi? Sóc en Sergi, encantat”
“Molt de gust, Sergi.”
Li allargo la mà per encaixar-la. Té una mà càlida, gairebé crema. A la vegada la sento suau, sense cap mena d’imperfecció perceptible.
Aixeco la mirada, li miro els ulls. I m’enganxo. No puc deixar de mirar-li els ulls. Tinc la sensació que m’està despullant. És un blau intens, un blau marí intens... ostres, no havia vist mai ningú amb aquest color d’ulls tan bonic... és blau...
De cop i volta recupero la consciència. Encara tenim les mans agafades i no l’he convidat ni a seure.
- Sisplau, Sergi, seu...
- Gràcies Marga. A l’anunci no deies que fossis tan bonica... si ho arribo a saber, et truco abans!
- No comencem amb compliments, que sinó això no funcionarà bé.
- Ah, perdona, no volia fer-te sentir incòmoda.
Noto com em comencen a cremar les galtes. Primer assalt i ja té un punt a favor. No el puc mirar els ulls, sembla que em llegeixi el pensament. Jo també havia pensat el mateix que ell. Quina badada!
A més a més té un somriure preciós. Blanc perfecte i ben ordenat... és molt atractiu... em convencerà ràpid... si s’ho proposa em guanya, i a la mínima el veig jugant amb el meu cabell i acariciant-me la galta i baixant pel coll i.... CENTRA’T MARGA, centra’t! Això no pot ser, si ja penses en això anirem malament. Has de centrar-te. No li miris els ulls, per molt que et costi, va. I comença a demanar-li coses.
- Digues Sergi, a què et dediques?
- Doncs he estat molt temps de cap de l’empresa on treballo, bé de fet, no em va costar gaire, potser és que vaig tenir sort. En el moment que jo vaig entrar a l’empresa acabava de sortir de la facultat, i tot just entrar-hi, el cap volia jubilar-se i els feia falta algú jove i amb idees noves. Em vaig presentar al cap i li vaig caure en gràcia.
- Caram, així si que has estat de sort oi?
- Si, bé, de fet és que sempre he aconseguit el que he volgut. Sóc una persona amb les coses molt clares.
- Quin és el teu major desig?
- El món a les meves mans
- Una mica pretensiós per la teva part no et sembla?
- No dona, tot depèn de com defineixis el món.
- I com ho fas?
- T’ho dic més endavant si de cas...
Em pica l’ullet i m’acaricia la mà. Li retiro, m’ha cremat, no sé com, però m’ha cremat el seu mínim contacte. El miro estranyada. Ell, cada cop sembla més segur de si mateix. Sembla inflar-se amb l’aire. El noto gegant. Jo cada cop tinc menys poder. És molt subtil... però em sento més feble.
- Perdona, Marga. A vegades actuo per impulsos. Quan m’agrada una cosa lluito fins al final per aconseguir-la...
M’intimida. Em comença a asustar. Però és tan atractiu... no pot ser dolent una persona així. M’agrada molt a mi també. No puc evitar somriure’l quan m’afalaga... Faig mal fet, ho sé. Li estic facilitant el terreny. No és res més que un candidat... Centra’t Marga, collons!
(silenci) (inspiració) (respiració lenta) (reposturació)
- On vius?
- Visc en una caseta a les afores de Sant Cebrià. Amb una piscina i un parell de mestins del Pirineu. Una herència de la meva àvia. Visc allà des que va morir. Li vaig prometre que em faria càrrec de la finca...
- Ah, vius sol? Molt bé. És gaire gran la piscina? – Margaaa.. que te n’estàs anant del temaaa... treu-te del cap la fantasia de la piscina, que ens coneixem.. que aquest noi, amb el que t’ha dit no en saps res, i podria ser un psicòpata assassí.... però també podria ser l’home de la meva vida. Casa i piscina, amant dels animals i familiar... què més puc demanar?
Ell em somriu, no m’havia fixat en els clotets que se li fan a les galtes quan ho fa... Ais, que maco... em sembla que ja he triat... aquest noi m’agrada. M’agrada molt. Ell serà el pare dels meus fills.

És la segona vegada que ens veiem. Hem quedat per anar al cine. Després em portarà a casa seva a sopar. I podré veure la piscina. M’ha dit que portés el bikini, o no. Tots dos sabem com acabarà el tema. Tots dos volem que s’acabi així.... jo si que vull que s’acabi així...

Arribem a casa seva. El cotxe és un tot terreny, dels grans. Dels cars. Dels molt cars. Els mestins corren lliures per la finca. Té una gran esplanada plena de pins. Molt grans, deu fer segles que hi són. Tenen la soca molt ampla. Potser el seu besavi ja els cuidava. Les alzineres es barregen amb els pins. Dónen un aire més místic a l’ambient. A la tardor ha de ser preciós.
- L’avi Tonet es passava hores arreglant el bosc. Mai hi va haver cap incendi. I aquí es fan els millors rovellons de la comarca. Vine, t’ensenyaré la part d darrere, que crec que és el que més t’interessa.
- A si? I com ho saps?
- La piscina oi? No tens certa fantasia per complir a la piscina? – Somriu, amb una picardia evident. Sap perfectament del que parla... el que... jo no li he explicat encara... tant se’m nota a la cara?
- Però si jo no...
M’agafa de la mà, suaument, i m’acompanya. Acaricia el cap dels mestins i ells el segueixen com si fos una cerimònia. Callats. Darrera seu, un a cada banda, amb passo acompassats i amb el cap aixecat. Orgullosos del seu amo.
Tot és molt estrany. A mi ni m’han lladrat ni m’han fet cap festa. Sembla que per a ells no existeixi. Com si fos invisible.
Durant el temps que he estat cavil·lant, hem tingut temps d’arribar a la piscina. És enorme! I preciosa. És com un petit oasi, enmig d’un bosc de pins magestuosos. Un saltant d’aigua i una altra piscina en un altre nivell...
- Espera, que encenc els llums.
Em deixa de la mà. Els mestins el segueixen. Obre els llums.
- És.. impressionant! És preciós! Mai hauria imaginat una cosa semblant!
M’acosto a la piscina. La llum fa que l’aigua llueixi un blau com la de les platges del carib, un turquesa cristal·lí. Tinc un petit paradís davant meu.
Ell s’acosta per darrere meu, m’abraça per la cintura i em diu a cau d’orella: ens hi fiquem?
Em giro, l’agafo de la cara i el miro als ulls. En aquest moment, sento que els seus ulls m’han atravessat l’ànima. Ja no puc témer res d’aquell noi d’ulls de mar. Els seus braços em protegiran, a mi i al fill que volia tenir. Ell en serà el pare.
Jo esperava que fos molt menys metòdic. Imaginava un encontre i una inseminació. Per això era l’anunci. Per quedar-me embarassada. No comptava en trobar un home que fos capaç de seduir-me en tan poc temps.
Em dono. Em rendeixo.

Les seves mans ja es perdien en la meva pell. Sentia cremar els llavis quan el besava. Érem dues flames dansant al ritme de la nit. Em va despullar gairebé sense tocar-me. Em va explorar. Sentia les seves mans tocant-me el cos, com si fossin sis mans alhora descobrint tots els centímetres de la meva pell. Jo sentia l’èxtasi que em provocava amb les seves carícies, la seva llengua era un explorador que s’endinsava en les profunditats dels caus humits de la meva anatomia. Era un déu del sexe. Era el meu mestre. El millor. El primer. L’únic.
Va reproduir la meva fantasia fins a l’últim detall, sense haver-li explicat. Era com si em llegís la ment. Em sorprenia fent allò que pensava a l’instant d’haver-ho pensat... però no volia que parés. Mai m’havia sentit tan dona com en aquella piscina. Era viva. Era lliure... i em feia volar.
- Tenies raó...
- En què?
- En que aconsegueixes el que vols...
- Encara no ho tinc tot de tu
- Què més vols de mi?
- Vull que estiguis amb mi... per sempre.
- Explica’t...
- Vull la teva vida... vull la teva mort... vull la teva ànima. I Creixeré una mica més...
Va tapar-me la boca. Amb una força colossal. Només amb dos dits. I cremava. Cremava per dintre.
Cremo encara després de donar-li el fill que tan havia buscat.
Ha aconseguit el que volia. I ho segueix fent.

I té... el món a les seves mans...

DIABLE

2009-02-25T18:12:38+00:00

Em desperto… I tot allò que he somiat em sembla real... és tan vívid. Sé que no és real, i que no ho puc confondre perquè em trencaria encara més. Però no costa res somiar, quan ets conscient que somies.
Plou.
Aquest matí m’hauria agradat despertar-me amb algú al meu costat. Algú diferent, algú especial... algú que no sàpiga dir “novuiressèrio”... un diable més... un diable que em parli només a mi, que em tempti només a mi. I que disfruti de la pluja tant com jo. Que somio desperta.
Sí, jo també sóc diable. Però no sóc capaç de fer caure en cap temptació. Crec encara en la bondat humana, cosa que fa que perdi moltes de les meves fúries. Fins que algun dia em cremaré del tot i no seré res més que cendra. Que les escampin per la meva terra estimada. La terra de les quatre barres, dels escuts daurats i les mans plenes de sang.
Però fins llavors, segueixo mirant a fora la finestra. De tant en tant veig nens corrent, i parelles agafats de la mà, i nois empenyent cotxets al costat de dones embarassades, i avis amb bastó... I jo em quedo quieta. Mirant qui són. I m’adono que els conec a tots... els nens que corren eren els meus companys de classe, les parelles, son els amics que ara estan vivint junts o amb projectes de fer-ho, els cotxets són els més durs de veure.. són vides massa joves tirades per la borda, irresponsabilitats que s’arrossegaran tota la vida... i els avis... són les hores que he perdut, pensant en tot el que m’envolta, en el meu món.
I sé que per mi, dins d’aquesta habitació, no passa el temps. Segueixo sent una joveneta que no li preocupa el futur, que ningú recorda, que fa la seva vida de diable dia rere dia. Sense esperar res. Ni de la vida, ni dels amics, ni de l’amor. I sóc feliç així. I a vegades em tracten com una desviada per ser feliç. Per saber trivialitzar els problemes, per saber encarar-los...
A vegades crec, que ja he viscut massa en aquest món.
Però em fa falta una cosa encara. Viure una il·lusió cada dia. Perdre la vida per algú. Estimar.
Però als diables no ens és permès fondre’ns amb una carícia.
Jo tinc sort per això. No sóc un diable convencional. No compleixo normes. Puc saltar-me aquesta també.
M’agrada que plogui... m’agrada mullar-me sota la pluja... m’agrada fondre’m entre les gotes d’aigua.
M’agrada saber, que passi el que passi, serà molt difícil canviar una felicitat que només jo he sabut forjar.
Avui voldria ser milions de gotetes, minúscules, fredes... i dibuixar un rostre, relliscant per les galtes, acariciant els llavis i fer el mateix camí que les llàgrimes: sortint del cor i enduent-se la tristor dels ulls.
Un rostre que algun dia potser podré tocar amb les meves mans..., havent sortit de l’habitació, o tancats els dos, mirant com a fora encara continua plovent. Com avui. Com aquest matí.