- Com tens el cor?
- Blindat, no hi entra llum, com ferro forjat... ni tan sols l’estúpid dels bolquers i les fletxetes pot entrar-hi. Està cabrejat amb mi, jeje i em posa trampes davant els meus nassos per veure si cedeixo una mica, però no. M’aprofito d’ells i no tinc remordiments. És divertit fer-lo enfadar. I tu? Com ho portes? Fa dies que no et veig bé del tot. Vols que en parlem?
- No crec que sigui tan fàcil. A mi em martelleja el cervell. No em para trampes, les vesteix de dona i dispara contra elles, no pas contra mi. El meu és de cristall: no sent, no batega, no vola, ni tan sols sembla existir,... Crec que disfruta posant-me a prova. Estic començant a odiar a aquell petitot. Ja no hi ha racó on pugui amagar-me de cap d’elles. En serio, no puc frenar-me, saps que no em sé abstenir d’elles... m’estic consumint!
- Ets incapaç de frenar els teus impulsos. I és divertit... amb mi et va passar igual. Posar-te un cos en bandeja et fa vulnerable... és com col·leccionar nines no? Sort que tu i jo ho hem pogut redirigir... potser si que des que em vaig curar de tu no he tornat a caure a les teves mans... però... al que anava... ets com un altre noi amb qui vaig estar. Va posar banyes a la seva xicota de llavors amb mi... i em divertien les seves contradiccions... en calent? Perfecte! Perquè fallava sempre al meu favor, però en fred es sentia culpable...
- Jo no em sento culpable, però... no sé, no esborraria el que va passar... amb tu és fàcil fer amistat...
- No saps la lluita interna que he tingut per això, i els farts de plorar que m’he fet... però vaig acabar pensant: per què seguir perdent el temps? Per què entregar l’ànima a un miratge? No em servia de res estar amb tu si igualment em sentia sola, ... així que vaig decidir fer-me una cuirassa de ferro i soldar-la al meu cor. Per això estic bé, per això puc ser amiga teva, per això el nostre passat és només un somni i no puc concebre’l com a realitat.
- Ets massa clara de vegades...
- Per què hauria de callar-ho? És la veritat i entre tu i jo ja hi ha prou confiança com per poder dir el que tinc dins. Potser si només fossis un cos més al meu llit no seria capaç de dir-te tot això, però ja saps, ja no ho ets. Ara només amics. No em demanis res més. No puc ser neutral si em desfàs el ferro forjat... tu saps com fer-ho, i et demano que si és per calcinar la meva ànima un altre cop, te n’estiguis... no sé si podria reconstruir-me un altre cop. No podria continuar somrient després de veure la negror amb la que em pintaves les tardes d’estiu. He crescut amb tu, David, però també has fet que fos l’antagonista del que tu necessites. Tu i jo no podem fer ni una parella, ni un nosaltres, només podem ser un: ja et trucaré.
- T’ho dic sempre i no m’havia fixat mai que podries definir la nostra relació amb aquesta frase...
- No n’hi ha cap altra que la defineixi millor: ja et trucaré...em suposava una llarga espera a costat del telèfon mentre tu te’l deixaves a casa desconnectat. Esperança versus oblit. Imagina’t si es canviessin papers...
- No puc imaginar-m’ho, no som iguals. Saps que no puc preocupar-me de tu, perquè el sentiment de cadascun de nosaltres és diferent. Tu sents, jo toco, tu escoltes, jo parlo, tu esperes, jo visc, tu estimes, jo...
- Tu no penses i et deixes endur pel cap que tens sota el ventre. No ens enganyem, ens coneixem massa. Ja no s’hi val a lamentar-se. Jo sé que sóc una més per tu, en canvi tu per mi seràs un amor impossible, un somni fet realitat, però aprendré a viure amb el teu record com a amant d’una nit, perquè pensar més enllà em fa mal. És com sentir com m‘esquerdo, poc a poc, com es glaça la respiració, com se’n va el color... Tranquil, tinc poder sobre el meu pensament i el teu verí no m’emmetzinarà més la sang. Ja no recordaré mai més el teu cos sobre el meu. M’has fet de ferro, d’acer impenetrable, imbategable, ... i el petitet dels bolquers està enfadat amb tu. Amb mi tenia feina assegurada, ara ja...
- Ara té feina amb les que em persegueixen a mi...
- No m’ho crec. Saps prou bé com treure-te-les de sobre. Amb mi et va ser fàcil. Només mostra’t tal com ets.
- Au vinga, no et passis amb mi....
- Tu t’ho busques....
- ...No m’ho esperava de tu això...
- Típica frase d’ofensa... t’he tocat l’ego? Mira, si vols que et digui la veritat, millor! estic farta de ser un mocador per tu. Ja no sóc fang a les teves mans, David, ja no busquis excuses per tocar-me... al fi i al cap no eren carícies per a mi,... m’he cansat d’esperar una paraula bonica, o un gest d’agraïment... Fica’t al cap que ja no sóc real per tu,... sóc només una il·lusió.