DIABLE
Em desperto… I tot allò que he somiat em sembla real... és tan vívid. Sé que no és real, i que no ho puc confondre perquè em trencaria encara més. Però no costa res somiar, quan ets conscient que somies.
Plou.
Aquest matí m’hauria agradat despertar-me amb algú al meu costat. Algú diferent, algú especial... algú que no sàpiga dir “novuiressèrio”... un diable més... un diable que em parli només a mi, que em tempti només a mi. I que disfruti de la pluja tant com jo. Que somio desperta.
Sí, jo també sóc diable. Però no sóc capaç de fer caure en cap temptació. Crec encara en la bondat humana, cosa que fa que perdi moltes de les meves fúries. Fins que algun dia em cremaré del tot i no seré res més que cendra. Que les escampin per la meva terra estimada. La terra de les quatre barres, dels escuts daurats i les mans plenes de sang.
Però fins llavors, segueixo mirant a fora la finestra. De tant en tant veig nens corrent, i parelles agafats de la mà, i nois empenyent cotxets al costat de dones embarassades, i avis amb bastó... I jo em quedo quieta. Mirant qui són. I m’adono que els conec a tots... els nens que corren eren els meus companys de classe, les parelles, son els amics que ara estan vivint junts o amb projectes de fer-ho, els cotxets són els més durs de veure.. són vides massa joves tirades per la borda, irresponsabilitats que s’arrossegaran tota la vida... i els avis... són les hores que he perdut, pensant en tot el que m’envolta, en el meu món.
I sé que per mi, dins d’aquesta habitació, no passa el temps. Segueixo sent una joveneta que no li preocupa el futur, que ningú recorda, que fa la seva vida de diable dia rere dia. Sense esperar res. Ni de la vida, ni dels amics, ni de l’amor. I sóc feliç així. I a vegades em tracten com una desviada per ser feliç. Per saber trivialitzar els problemes, per saber encarar-los...
A vegades crec, que ja he viscut massa en aquest món.
Però em fa falta una cosa encara. Viure una il·lusió cada dia. Perdre la vida per algú. Estimar.
Però als diables no ens és permès fondre’ns amb una carícia.
Jo tinc sort per això. No sóc un diable convencional. No compleixo normes. Puc saltar-me aquesta també.
M’agrada que plogui... m’agrada mullar-me sota la pluja... m’agrada fondre’m entre les gotes d’aigua.
M’agrada saber, que passi el que passi, serà molt difícil canviar una felicitat que només jo he sabut forjar.
Avui voldria ser milions de gotetes, minúscules, fredes... i dibuixar un rostre, relliscant per les galtes, acariciant els llavis i fer el mateix camí que les llàgrimes: sortint del cor i enduent-se la tristor dels ulls.
Un rostre que algun dia potser podré tocar amb les meves mans..., havent sortit de l’habitació, o tancats els dos, mirant com a fora encara continua plovent. Com avui. Com aquest matí.
