Entra a l’habitació. Vestit amb uns texans, una samarreta vermella i una americana negra. El vermell és una mica estrident, però la combinació queda elegant, però informal. Fa que em fixi en ell des del primer moment. Se m’acosta, segur de sí mateix. Em somriu i m’allarga la mà.
“Hola, tu deus ser la Marga, oi? Sóc en Sergi, encantat”
“Molt de gust, Sergi.”
Li allargo la mà per encaixar-la. Té una mà càlida, gairebé crema. A la vegada la sento suau, sense cap mena d’imperfecció perceptible.
Aixeco la mirada, li miro els ulls. I m’enganxo. No puc deixar de mirar-li els ulls. Tinc la sensació que m’està despullant. És un blau intens, un blau marí intens... ostres, no havia vist mai ningú amb aquest color d’ulls tan bonic... és blau...
De cop i volta recupero la consciència. Encara tenim les mans agafades i no l’he convidat ni a seure.
- Sisplau, Sergi, seu...
- Gràcies Marga. A l’anunci no deies que fossis tan bonica... si ho arribo a saber, et truco abans!
- No comencem amb compliments, que sinó això no funcionarà bé.
- Ah, perdona, no volia fer-te sentir incòmoda.
Noto com em comencen a cremar les galtes. Primer assalt i ja té un punt a favor. No el puc mirar els ulls, sembla que em llegeixi el pensament. Jo també havia pensat el mateix que ell. Quina badada!
A més a més té un somriure preciós. Blanc perfecte i ben ordenat... és molt atractiu... em convencerà ràpid... si s’ho proposa em guanya, i a la mínima el veig jugant amb el meu cabell i acariciant-me la galta i baixant pel coll i.... CENTRA’T MARGA, centra’t! Això no pot ser, si ja penses en això anirem malament. Has de centrar-te. No li miris els ulls, per molt que et costi, va. I comença a demanar-li coses.
- Digues Sergi, a què et dediques?
- Doncs he estat molt temps de cap de l’empresa on treballo, bé de fet, no em va costar gaire, potser és que vaig tenir sort. En el moment que jo vaig entrar a l’empresa acabava de sortir de la facultat, i tot just entrar-hi, el cap volia jubilar-se i els feia falta algú jove i amb idees noves. Em vaig presentar al cap i li vaig caure en gràcia.
- Caram, així si que has estat de sort oi?
- Si, bé, de fet és que sempre he aconseguit el que he volgut. Sóc una persona amb les coses molt clares.
- Quin és el teu major desig?
- El món a les meves mans
- Una mica pretensiós per la teva part no et sembla?
- No dona, tot depèn de com defineixis el món.
- I com ho fas?
- T’ho dic més endavant si de cas...
Em pica l’ullet i m’acaricia la mà. Li retiro, m’ha cremat, no sé com, però m’ha cremat el seu mínim contacte. El miro estranyada. Ell, cada cop sembla més segur de si mateix. Sembla inflar-se amb l’aire. El noto gegant. Jo cada cop tinc menys poder. És molt subtil... però em sento més feble.
- Perdona, Marga. A vegades actuo per impulsos. Quan m’agrada una cosa lluito fins al final per aconseguir-la...
M’intimida. Em comença a asustar. Però és tan atractiu... no pot ser dolent una persona així. M’agrada molt a mi també. No puc evitar somriure’l quan m’afalaga... Faig mal fet, ho sé. Li estic facilitant el terreny. No és res més que un candidat... Centra’t Marga, collons!
(silenci) (inspiració) (respiració lenta) (reposturació)
- On vius?
- Visc en una caseta a les afores de Sant Cebrià. Amb una piscina i un parell de mestins del Pirineu. Una herència de la meva àvia. Visc allà des que va morir. Li vaig prometre que em faria càrrec de la finca...
- Ah, vius sol? Molt bé. És gaire gran la piscina? – Margaaa.. que te n’estàs anant del temaaa... treu-te del cap la fantasia de la piscina, que ens coneixem.. que aquest noi, amb el que t’ha dit no en saps res, i podria ser un psicòpata assassí.... però també podria ser l’home de la meva vida. Casa i piscina, amant dels animals i familiar... què més puc demanar?
Ell em somriu, no m’havia fixat en els clotets que se li fan a les galtes quan ho fa... Ais, que maco... em sembla que ja he triat... aquest noi m’agrada. M’agrada molt. Ell serà el pare dels meus fills.

És la segona vegada que ens veiem. Hem quedat per anar al cine. Després em portarà a casa seva a sopar. I podré veure la piscina. M’ha dit que portés el bikini, o no. Tots dos sabem com acabarà el tema. Tots dos volem que s’acabi així.... jo si que vull que s’acabi així...

Arribem a casa seva. El cotxe és un tot terreny, dels grans. Dels cars. Dels molt cars. Els mestins corren lliures per la finca. Té una gran esplanada plena de pins. Molt grans, deu fer segles que hi són. Tenen la soca molt ampla. Potser el seu besavi ja els cuidava. Les alzineres es barregen amb els pins. Dónen un aire més místic a l’ambient. A la tardor ha de ser preciós.
- L’avi Tonet es passava hores arreglant el bosc. Mai hi va haver cap incendi. I aquí es fan els millors rovellons de la comarca. Vine, t’ensenyaré la part d darrere, que crec que és el que més t’interessa.
- A si? I com ho saps?
- La piscina oi? No tens certa fantasia per complir a la piscina? – Somriu, amb una picardia evident. Sap perfectament del que parla... el que... jo no li he explicat encara... tant se’m nota a la cara?
- Però si jo no...
M’agafa de la mà, suaument, i m’acompanya. Acaricia el cap dels mestins i ells el segueixen com si fos una cerimònia. Callats. Darrera seu, un a cada banda, amb passo acompassats i amb el cap aixecat. Orgullosos del seu amo.
Tot és molt estrany. A mi ni m’han lladrat ni m’han fet cap festa. Sembla que per a ells no existeixi. Com si fos invisible.
Durant el temps que he estat cavil·lant, hem tingut temps d’arribar a la piscina. És enorme! I preciosa. És com un petit oasi, enmig d’un bosc de pins magestuosos. Un saltant d’aigua i una altra piscina en un altre nivell...
- Espera, que encenc els llums.
Em deixa de la mà. Els mestins el segueixen. Obre els llums.
- És.. impressionant! És preciós! Mai hauria imaginat una cosa semblant!
M’acosto a la piscina. La llum fa que l’aigua llueixi un blau com la de les platges del carib, un turquesa cristal·lí. Tinc un petit paradís davant meu.
Ell s’acosta per darrere meu, m’abraça per la cintura i em diu a cau d’orella: ens hi fiquem?
Em giro, l’agafo de la cara i el miro als ulls. En aquest moment, sento que els seus ulls m’han atravessat l’ànima. Ja no puc témer res d’aquell noi d’ulls de mar. Els seus braços em protegiran, a mi i al fill que volia tenir. Ell en serà el pare.
Jo esperava que fos molt menys metòdic. Imaginava un encontre i una inseminació. Per això era l’anunci. Per quedar-me embarassada. No comptava en trobar un home que fos capaç de seduir-me en tan poc temps.
Em dono. Em rendeixo.

Les seves mans ja es perdien en la meva pell. Sentia cremar els llavis quan el besava. Érem dues flames dansant al ritme de la nit. Em va despullar gairebé sense tocar-me. Em va explorar. Sentia les seves mans tocant-me el cos, com si fossin sis mans alhora descobrint tots els centímetres de la meva pell. Jo sentia l’èxtasi que em provocava amb les seves carícies, la seva llengua era un explorador que s’endinsava en les profunditats dels caus humits de la meva anatomia. Era un déu del sexe. Era el meu mestre. El millor. El primer. L’únic.
Va reproduir la meva fantasia fins a l’últim detall, sense haver-li explicat. Era com si em llegís la ment. Em sorprenia fent allò que pensava a l’instant d’haver-ho pensat... però no volia que parés. Mai m’havia sentit tan dona com en aquella piscina. Era viva. Era lliure... i em feia volar.
- Tenies raó...
- En què?
- En que aconsegueixes el que vols...
- Encara no ho tinc tot de tu
- Què més vols de mi?
- Vull que estiguis amb mi... per sempre.
- Explica’t...
- Vull la teva vida... vull la teva mort... vull la teva ànima. I Creixeré una mica més...
Va tapar-me la boca. Amb una força colossal. Només amb dos dits. I cremava. Cremava per dintre.
Cremo encara després de donar-li el fill que tan havia buscat.
Ha aconseguit el que volia. I ho segueix fent.

I té... el món a les seves mans...