DIABLES...

Tot comença amb un missatge.
A les sis del matí, d’un divendres poc afortunat, que decidim arribar d’hora a casa... I diu: Hola maca, com et va de venir a dormir a casa meva?... en tinc moltes ganes... Hòstia! Què? Qui? ... espera que ho rellegeixo... com et va de venir a dormir a casa meva... moltes ganes... i qui és? Hmmmm estic mig adormida, no veig bé les lletres, ni tan sols sé si ho he entès bé... Ondia... J? Com és que es recorda de mi a aquestes hores?
Joer tio, que fa una hora que estava en ple son... No. No puc. Tinc son i vull dormir, i ara no em canviaré per pujar-te a veure, a més a més no sé on ets i estàs molt lluny i quan arribés ja se t’haurien passat les ganes... a veure... ehmmm... Responder... como mensaje.... texto nuevo... Hola bitxu. Fa una hora que he arribat i estava mumint. Què et sembla si ho deixem per demà? Ara no em puc ni plantejar d’aixecar-me... Enviar... numero... si si, el que hi ha... mensaje enviado. A mumir un altre cop.
Sona el telèfon. Missatge. Carai, contesta i tot... a veure què diu. Mensaje nuevo. Abrir. Es que demà no ho tinc gaire bé... m’he de llevar d’hora... no t’ho pots arreglar? Osti nanu, que no ho has entès? Estic dormint! No soc a Vic, no em queda aprop... a més... hauria de canviar-me i dutxar-me i tot que faig pudor de fum de tabac... aiam... responder... como mensaje... texto nuevo... no estic a Vic, ja fa una hora que soc al llit. Arregla’t lo de demà. Després del partit sóc tota teva. Digue’m hora i lloc i allà hi seré. Enviar. Numero... mensaje enviado. Torno a mumir.
I res, el noi que no em diu res més. I jo tranquil·la, i mosquejada alhora perquè no m’havia confirmat res, però et fas la dura i l’autosuficient perquè els teus amics no notin que te’n mors de ganes i que no hi has anat al matí perquè havies begut una mica i et feia cosa d’arribar allà dalt amb la boca pastosa de la cervesa... però res. Tu t’autoconvences que si no et diu res, ell s’ho perd i tu no t’hauràs de depilar i podràs sortir i potser trobar-te a D, que no has vist la nit anterior.
T’arregles, per anar a veure el partit i després sortir a sopar amb la colla. Arribem al bar i trobem un lloc a costat de dos adolescents que ja fumen. Un noiet d’ulls blaus molt mono, però que es fa el gran, com molts dels d’ara... però bé, seus al seu costat. Demanem una cervesa per cada una. Tres dones mirant un Barça-Madrid molt més emocionades que els xiquets del costat. Treus el mòbil, per por d’estar massa pendent i l’apagues dient: “a mi que no m’emprenyi ningú que juga el Barça!” Pobra infeliç, no apagues el mòbil per anar a dormir i l’apagues per un partit del Barça que tampoc et va ni et ve, però que et fa il·lusió veure, perquè és un derbi.. i perquè anem bé i tenim un bon equip...
Primer glop de cervesa. Comença a entrar l’equip al camp. Fingeixes que t’interessa, no saps el nom de la meitat de jugadors, però et centres en Eto’o, Ronaldinyu i Decu... ah i el Messi, que tothom diu que es un crack aquest noi. Comences a emocionar-te amb els primers minuts, quan s’acosten a la porteria... i als pocs minuts Eto’o marca un golet, el primer de la nit. Enmig de l’eufòria de tothom, comences a desitjar que sisplau s’acabi el partit que és una victòria al camp del Madrid i que ja podem plegar. Però no. Segueix la tortura trenta minuts més.
Cinc minuts abans del descans prens el mòbil i li dones una oportunitat, i et dius a tu mateixa que segur que no hi ha res, que no hi ha pensat i que aquesta nit toca fieston a Primer. Engegues el mòbil... pin... ****.... codigo correcto... apareix la pantalla en blanc, l’hora... i esperes deu segons. No diu res. El deixes al bolso... a terra. I quan tornes a tenir les mans sobre la taula, torturant la pobra etiqueta de la cervesa, et sona el mòbil.. Missatge. Ondia... serà ell? Quins nervis...
Obro la tapa. Mensaje recibido. Leer... Segueix en peu la proposta d’ahir? Uoooooo és J! ÉS J! Em miro la meva amiga que m’acompanya i li ensenyo el missatge. Ella em diu: Ves-hi!... Somric... i penso.... i començo a escriure: Sóc conseqüent amb el que dic. Em donaràs sopar o vinc havent sopat?
Espero una estona la seva resposta. Ja no em concentro ni amb el partit. Fa estona que ha començat la mitja part i estic pendent de la rialla del mòbil... 5 minuts escassos i em contesta. Quedem després del partit? Sabràs arribar bé? Ais, si si. Quedem, quedem... però jo no sé on és casa teva, carinyu, penso en veu alta. Truco, acabarem abans.

Hem quedat després del partit. Soparé al Mesón i pujaré cap a Rupit. Ja m’ho ha explicat més o menys, però se n’assegura per missatge. Hi afegeix un “no corris” al final. Que maco, penso. I segueixo sopant i escoltant a l’Àlvar amb les seves històries de dones madures que l’acossen. Mengem tots quatre. Fa gràcia l’Àlvar... sobretot quan està de bon humor.
Faig temps. En certa manera em fa por perdre’m, em fa por no trobar-lo. Em fa por quedar-me sense bateria o cobertura i que el cotxe me’n faci una de les seves... paro de pensar, soc una catastrofista. M’aixeco, em despedeixo de la colla i me’n vaig. Amb una guia de carreteres sota el braç, que segurament no faré servir, però que sempre et fa sentir una mica més segur. Tot i que, cap a Rupit hi ha un únic camí.
Enfilo cap amunt, fins a Vic estic tranquil·la. Fins a Manlleu també. Però a Manlleu ja m’he quedat sense bateria. Una profecia autocomplerta. Bueno, esperem que les altres no es compleixin. L’Esquirol, Cantonigròs, Olot... osti, això ja no em sona... el trencant de casa meva et queda a la dreta... bueno, seguiré endavant... serà molt que acabi a Olot... i veig el trencant... Bingo! Ja he arribat. Una hora de camí, po he arribat. Que guai. Ara falta trobar-lo a ell.. i com que no tens bateria.. a saber si et passaràs la nit congelada aquí al pàrquing.
Intento engegar el mòbil... i sorpresa! S’engega! M’arriben dos missatges 5 trucades perdudes d’ell, pobre,.. i un missatge demanant-me on soc. Ais.. no puc contestar perquè no hi ha cobertura. Apunto el seu mòbil, per després anar a buscar una cabina. L’apunto i puf. A la merda mòbil. Però almenys el tinc.
M’espero 5 minuts, perquè hem quedat al pàrquing de l’entrada.. però com que no ve ningú decideixo tirar cap a un carreró que veig a la dreta... quin poble més xulo, tot de pedra... Ep! Veig una figura.. té la seva alçada.. a viam... m’hi acosto... jejej avui estic de llet. És ell que m’estava trucant. Em paro al seu costat i abaixo el vidre i em diu: - t’estava trucant! – ho sento, m’he quedat sense bateria...
Puja al cotxe, em fa un petó i em diu: fes marxa enrere.
- Vius al cul del món tio. I tu pretenies que vingués aquest matí estant mig adormida?
- Ho has trobat difícil?
- No
- Veus?... aparca allà. Haurem de caminar una mica.
Aparco. El faig sortir a ell primer perquè em fa arrambar el cotxe a una paret. Quan paro el motor, m’obre la porta i m’espera.
Trec l’abric i el bolso i tanco la porta i el cotxe. Ell m’agafa de la cintura i em guia cap a casa seva.
Els carrers estan totalment empedrats, les cases igual. Una a costat de l’altra, sembla una cova esculpida. Es com un conte de l’edat mitjana. Carrers estrets, cel enteranyinat de núvols i boira, i la lluna, mig perduda entre una teulada i l’altra. Se senten les nostres passes i les nostres veus perdudes entre les parets del poble d’aire místic.
Baixem unes escales i arribem a casa seva. Em fa entrar. Obre el llum i puja les escales. Jo darrera seu... i no puc evitar mirar-li el cul, aquell culet que he tocat tantes vegades... per sobre del texà. Somric. Sé què passarà. Ell també sap perquè he vingut. Els dos sabem que la nit serà llarga.

Engega la televisió i apaga el llum. L’habitació es queda a les fosques, i només els rajos catòdics dibuixen la nostra silueta a la paret. Ell s’asseu al meu costat, m’agafa de la cara, em mira i em besa. Tranquil i pacient, m’acaricia la galta mentre sento la seva llengua buscant la meva... intento ser més inaccessible al seu desig, però em toca i em desfaig. I cedeixo, perquè feia temps que el trobava a faltar.
Em mossega, el deixo fer. Sap que m’encanta que ho faci.
M’assec sobre la seva falda. El sento créixer. Ell m’acaricia l’esquena, i busca com tocar-me la pell... troba una escletxa entre la roba negra i s’hi capbussa. M’acosta a ell, em besa amb força i jo m’hi resisteixo. Desmunto i m’assec al sofà. Estic incòmode i no em sento bé, tenint-lo allà sota. Ell ho nota i em permet tornar a començar.
Ara s’acosta ell. S’agenolla davant meu. Em pren la cara i es queda mirant-me. Als ulls, a la boca, m’acaricia les galtes amb els polzes, s’acosta i em besa. Em fa sentir especial, em fa sentir com si fos de vidre. El faig asseure sobre meu. M’abraça. Em sento protegida. Les seves mans em recorren l’esquena, és la seva escalfor que em reconforta, em tranquil·litza.
El separo. Ell s’estranya. “no estàs bé?” em demana. “No gaire. El sofà es incòmode. Anem a la teva habitació”.
S’aixeca i m’agafa la roba que m’havia tret en arribar. La puja a l’habitació. La deixa sobre la tauleta de nit, i mentre jo m’assec al llit, ell va a tancar les llums del passadís. Entra a l’habitació i s’asseu al meu costat. Em besa i mentrestant m’estira sobre el llit. Em treu el jersei amb suavitat, i em besa de nou. M’acaricia el tronc i la panxa, mentre jo me’l miro, fascinada per la seva paciència i la seva ritualitat.
M’abaixa la cremallera del pantaló, a poc a poc. Mentre a mi se m’escapa una rialla, que ell frena amb un petó més. Deixa el pantaló, i torna a acariciar-me la cara. M’agrada molt el seu ritual, i cedeixo a tocar-li la cara també.
Li toca a ell. El faig rodolar i l’estiro panxa enlaire. Ara domino jo. Li trec la samarreta i descobreixo un tors net, amb poc pèl i amb un piercing que brilla al ventre. Resto immòbil, mirant-lo i somrient. Allarga les mans. Acosta’t, em diu. Fes-me un petó... Somric, i ens fem un petó, que tots dos desitgem... m’agrada massa per dir-li que no... i ho fa tan bé... que em deixo guanyar un altre cop. M’agafa de la cintura i recorre la meva pell descendint per les galtes del cul i emportant-se els pantalons. Els aconsegueix treure i els deixa a terra, a costat de la seva samarreta. M’estira al seu costat, sense deixar de tocar-me en cap moment ni tampoc de besar-me.
De cop i volta s’aixeca i es posa dret al costat del llit. El miro. Es posa les mans a la civella del cinturó i el desfà. Descorda el botó dels pantalons, abaixa la cremallera i els deixa caure. Surt de dins els pantalons i s’agenolla al meu costat. Em fa aixecar-me. M’abraça i em descorda els sostens. Els deixa a la tauleta de nit i em torna a mirar. Immòbil. M’acosto a la seva boca, però ell la rebutja... i somriu. Em besa ell, amb força. Ens abracem. Ell per la cintura, jo pel coll. Estic a les seves mans, gairebé nua. I ell a les meves, gairebé... també.
Ens estirem al llit, i juguem durant hores al gat i a la rata, ara vinc, ara te’n vas. És una llàstima que no pugui veure-li el verd dels ulls, però veig el seu somriure i sento les seves mans, modelant una figura de fang que es courà als seus llençols en pocs minuts... Em sento viva, em sento reina, em sento gran al seu costat, em fa ser gegant i aconsegueix que arribi a tocar el cel amb la punta dels dits.
Dormim. Abraçats. Fins que surt el sol i jo deserto, com un amant, entre les boires del dematí, en un poble massa amagat per ser real, massa bonic per estar a prop...
Ell es queda. Guardià de les ombres. Ric de carícies i ebri de paraules, massa sentides per escriure-les.
Ell es queda, guardant la història, tancant la porta darrera d’un últim petó, senzill i discret, preludi d’un pròxim encontre, resum d’una nit d’hivern.