Fa dies que visc a expenses d’una paraula bonica, d’una mirada luxuriosa, de veure’t quan em desperti al matí... de tocar-te ja sense entrebancs... no sé com descriure aquesta mena de sentiment buit que em deixa la teva indiferència... I es que.. ja no tinc ganes de pensar més en el color dels teus ulls, en el tacte de la teva esquena, en la suavitat del teu coll...

Tinc ganes de sentir, encara que sigui dolor.. tinc ganes de llençar-me, de cremar-me, de sentir com les teves mans llaguen la meva pell al seu pas, de sentir-te dins meu, de ser teva per un instant i desfer-me en fum, en flames, en cendres... i renéixer... nova, com l’au fènix... de les cendres roents de la meva ràbia...

Mai podré donar-te res... res que no pugui recuperar en menys d’un segon... perquè ja no em fio de tu, perquè simplement t’escolto, ja no et puc creure... la melodia de la teva veu, la dansa de la teva llengua... la ballem junts, l’escoltem junts... però no es clava dins el meu cor, no s’hi enganxa... no crea relleus en la meva memòria... només aigua... mulla’m, tan com vulguis.. però no esperis que congeli els meus sentiments... ja no hi són. No poden ser-hi... si no els alimentes.

Només tens defectes... no podria pensar mai que podria arribar a encapritxar-me d’algú com tu.. però ets la part dolenta de mi.. m’agrada que siguis un malparit sense escrúpols... perquè d’alguna manera jo podria canviar-te... o fer-me com tu.. i aprofitar-me de totes les floretes innocents que es posessin davant meu...

Una nit més, disfrutaré del meu llit, sense tu, sense la flama del desig que crema dins meu quan estem sols... i sentiré la teva veu, repetint-me una i altra vegada que entre tu i jo només hi pot haver amistat, que mai passarà res més... somrient hipòcrita.

I et prometo, que mai podràs oblidar les mentides que t’he arribat a fer creure... ni tímida, ni senzilla, ni pudorosa... Recordes amb qui parles? Sóc un petit diable... aprenent del mestre...
I aprenc ràpid...