És com trobar-te de nou dins un somni que saps quina trama té. Qui són els dolents i qui ets tu. Fins i tot saps què ha passat abans, però en aquell moment vius el present, el que construirà un futur, però d’això no n’ets conscient...
Feia temps que no el veia, i que tampoc hi pensava, sincerament. Però sempre ha quedat una espurneta, una espina dins nostre que fa que quan ens veiem, una barreja de vergonya i desig ens faci comportar com si fóssim amics. Com si fóssim... és la part clau de la frase, perquè no som amics, hauríem de ser-ho, però no som capaços de quedar a soles per parlar.. perquè no parlaríem. El desig de cada un es barrejaria amb la nostra olor i després de pujar al cotxe, arribar al lloc pactat i parar el motor... les meves mans s’aproparien a la seva cara i l’acostaria a mi, mentre que ell giraria el tronc buscant-me i ens desfaríem en un petó nu, intens, lívid, a la vegada que innocent i previst, per part dels dos. Tots dos sabem què passaria si ens veiéssim a soles... i tots dos hem de fer teatre quan ens veiem per casualitat, enmig de molta gent. Reprimint el que els dos volem des de fa tant de temps.
Però.. tot i el desig, el fet de saber que podríem ser complementaris... jo sóc el foc que crema dins seu, i ell és la vida que emana de les meves mans, la llum que desperta el meu costat tendre... Foc i fang, el foc que el cou, el fang que m’embruta...
És com si hagués estat ahir, que ell i jo estàvem dins el mateix llençol... que la nostra pell suava en la mateixa intensitat.. però no... fa dos anys d’això i ell encara ho recorda.
Si no m’hi fa pensar, jo sóc feliç amb els meus diables. Que no em fan sentir tant com ell, però que m’ajuden a superar-me cada dia que passa. Però quan ell arriba, quan em diu que em té tantes ganes... se’m fa estrany que pugui arribar a sentir tant per mi... i a la vegada estigui enganyant-se a si mateix, estant amb una altra noia que no dubto gens que s’estimi amb bogeria.
Què he de fer jo? Esperar a que s’adoni que els dos estem equivocats intentant amagar o ignorar el que sentim l’un per l’altre... Jo estic segura, que si hi ha una altra vida, la compartiré amb ell, si en aquesta no pot ser. Però crec que no em rendiré mai, no em resignaré mai a ser el missatge que espera quan la oficial s’enfadi amb ell. Jo no puc ser oportuna, no sé quan em necessita si ell no m’ho diu... Segueixo la meva vida, al marge del que fa ell amb la seva, tot i que quan ens creuem... i ens toquem... prega no ser a la vora... podries entrar en ignició per pur contacte amb l’aire...
És una continuació del que hi va haver fa dos anys... un somni no acabat, on no hi ha més dolents que nosaltres mateixos... som complementaris però ens anul·lem l’un a l’altre per no obrir els ulls, per por a veure un futur continu, potser bonic i de massa colors pastel. Potser massa perfecte, i per tant, massa impossible d’aconseguir.
I de cop i volta, com en un somni, ell canvia i deixa de ser ell... i és l’altre que et dona menys morbo, però molta més confiança. Amb qui no has de fingir ni amagar-te de res. Perquè ell sap que tens fallos i que ell també en té. Que els dos tenim debilitats i una d’elles som nosaltres mateixos. Ell per mi i jo per ell. Que mai hem pogut estar a soles del tot, però que sabem també que algun dia si serà possible i que llavors potser s’acabarà tot.
Crec que seguim aguantant perquè la tensió emocional que ens envolta ens enforteix.
Ell és bona persona, alhora que té un encant especial que fa que el coneguis i sentis una especie d’enamorament en vers a ell, això o potser una mena de fascinació pel que és i pel que ets tu al seu costat, perquè la seva boca encaixa tan bé amb la meva, perquè les seves mans escalfen la meva pell fins al punt de fer-me bullir la sang... que és capaç de fer-me entrar en conflicte amb el meu propi instint de diable... És com un joc de qui pot més, qui pot ser més pervers fent sentir plaer a l’altre... el desitjo, no ho nego, m’incapacita quan sap que no hi ha temps, o no és el moment d’estar l’un per l’altre.. i me’n dona la culpa, sabent que em ferirà, que el meu ego es doblegarà amb les seves paraules.
Algun dia cedirem, els dos, i aquell dia cos i ànima seran nus... i qui sap si aquell dia serà un final dels més tristos, o si serà el començament d’un nosaltres. Un nosaltres junts o un nosaltres esporàdic, en moments de lluna plena o invisible.. però segurament, sempre dins la foscor... quan els seus ulls no es veuen verds i s’assemblen tan als meus... quan som dos cossos que encaixen com peces d’un trencaclosques... som peces d’un joc perillós on només els que saben llegir els ulls de la luxúria saben entendre.
Diables, desig, incompatibilitats, danses de carícies, destins creuats... tot pot arribar a ser un somni... real o no, dins el teu cap, dins el meu, o potser... només històries que no puc deixar de desvincular-les de l’estiu. Rialles, foc, encontres divertits, enganys innocents,... jo sóc part de tot això. Ells, cadascun dels dos diables, en son la segona part. I tan és que al final cap d’ells sigui real... jo els faré reals, només amb un record, amb una sensació... amb un sentiment difícil de descriure, com el sabor d’un gelat de xocolata.