VIRUS
Perquè no puc evitar pensar en com et miraré demà quan et torni a veure....
Perquè no puc evitar pensar en el què he fet malament tantes i tantes vegades... les vegades que no eres tu el que em dibuixava somriures, les vegades en que tu eres un conegut més, les vegades que et mirava i et trobava un noi simpàtic i agradable...
Perquè tampoc puc evitar pensar que sóc jo sempre qui s’equivoca, que mai seré corresposta amb el que jo arribo a donar, o el que em sembla que dono.
Perquè jo sempre penso en els altres, i els altres mai pensen en mi... i si ho fan, em sorprèn. I si m’ho diuen, encara més.
Perquè el món dóna voltes per tothom i sembla que per mi no.
Perquè em sento encara amb 22 anys.
Perquè els meus companys de classe de pàrvuls, alguns ja tenen fills i penso que han perdut la joventut... que jo no estic feta encara del tot, o que jo l’estic aprofitant massa a fons.
Perquè tinc por de quedar-me enrere. I sola. I buida.
Perquè visc feliç.
Perquè tothom creu que en sóc.
Perquè molts dels casats i amb fills m’envegen... tot i que, en silenci, jo també els puc envejar a ells.
Perquè quan sento, sento tant, que em sembla poc.
Perquè amb poques paraules poden ferir-me, i amb bufetades... podria no tenir-los-ho en compte.
Perquè sé que és difícil entendre’m, ni jo mateixa em conec.
Perquè em molesta la música que estic escoltant ara mateix, em fa mal de cap, però no vull sentir els meus pensaments al tecleig...
Em molesta aquella gent que parla sense dir res.
Em molesta aquella gent que no sap argumentar els seus punts de vista.
Em molesta saber que hi ha gent que parla a esquenes meves i no té els ous suficients per dir-m’ho a la cara.
I no sé com lligar tots aquests pensaments... n’hi ha molts més, però el virus no me’ls deixa treure. Potser per això tinc mal de cap, perquè no els deixa sortir i es podreixen dins meu. És com estar taponat, com quan estem constipats i desitjaries trobar-te bé... però quan et trobes bé no ho valores, i de vegades desitjaries estar malalt per descansar dins la teva bombolla.
Perquè tot son contradiccions, que tots podem valorar si son bones o dolentes.. i que sabem quines son bones i quines son dolentes en el moment que les triem.. però que... en el fons... ens és igual si son bones o no.
Perquè sé que quan et torni a veure, no seré capaç de dir-te que m’agradaria estar amb tu, que voldria ser jo qui et despertés als matins, que tinc ganes de provar quin gust tens, com dorms, quan et dutxes, com despertes, com agafes els coberts, per quina peça de roba comences a vestir-te, si tens mal humor en llevar-te, si dorms amb els gats que tens, si ets tan... accessible com a mi em sembla, o si és només com te’m presentes...
Perquè quan et tinc davant, voldria tenir-te entre les meves mans, perquè quan beus, voldria ser el vidre que toques...
Perquè tinc la sensació que perdo el temps la resta de setmana, perquè les úniques hores que m’importen, son les de divendres nit, a partir de quan em vens a veure...
Perquè estic malalta, i ho sé, i no m’importa
