PASTILLES

- Pren-te’n una.
- No, no em fa falta.
- Si que te’n fa. Aquestes veuetes que sents tot el dia no et deixen viure.
- Doncs son les mateixes veuetes que sents tu, però amb més força i potser també més criteri que les teves.
- Jo no sento veuetes...
- I tant que les sents...- s’acosta i li assenyala el front- són les mateixes veus que et diuen què has de fer i què no, què està bé i què no... i les que s’alarmen quan et passa pel cap clavar-te un ganivet al braç per veure què passa. No em diguis que no les sents...
- Sí, és clar que les sento... però no són com tu dius...
- Ah, no? Explica-li a qualsevol aquest tema i veuràs com en pocs dies et ve a veure un senyor amb bata blanca, o millor dit, et portaran a tu a veure’l a ell.
Resta callada durant uns segons. Treu el paquet de tabac i encén una cigarreta. Inspira, s’empassa el fum i tot arrepenjant-se novament a la cadira, deixa anar un sospir barrejat amb nicotina i altres substàncies que tenyeixen el seu alè de gris...
- Jo només t’oferia una mica de respir...
- Tranquil·la, em coneixes bé, saps que no necessito aquesta mena d’ajudes. M’espavilo solet.
- Ja... però... això del ganivet al braç... no ho havia explicat a ningú. Com ho saps?
- Bé.. a vegades et quedes absorta mirant alguna cosa. L’altre dia miraves el ganivet, vaig suposar que havia de ser una cosa semblant...
- Quines altres coses miro?
- Doncs... les agulles, per exemple, o el filó d’una taula... no sé.. tonteries, que normalment la gent no es fixa, però que tu si. I llavors hi ha aquell impuls irrefrenable d’haver-ho de tocar, perquè t’imagines el tacte i el vols corroborar.. allargues la mà i... la senyora de l’abric de pells et demana si et coneix. Tu et poses vermella, i te’n vas dient un perdó petitet i gairebé inaudible.
- No havia notat que sabessis això de mi...
- Tranquil·la, no m’espantes. És una part de tu que no em molesta. Et fa ser diferent i ja està. La vida sense tu seria avorrida, i tu també m’aguantes les meves excentricitats...
- Les aguanto... però no les entenc. No entenc la teva mania d’entrar als bars d’esquena, ni perquè neteges els colls de les ampolles i després comproves com deixa un cercle d’aigua quan la deixes a la taula. No entenc perquè abans de sortir de casa em fas comprovar que les portes estan tancades, tres vegades... ni perquè et fascina tant veure una flama cremant en un llumí, tant que t’acabes cremant els dits...
- Bé.. cadascú te les seves manies... jo reconec que en tinc moltes,... sóc estrany, com tu.
- Si, en som els dos....
- Si...
Es fa silenci. Ella s’aixeca de la taula. Encén una altra cigarreta, s’acosta a la barra del bar, i paga un cafè amb llet i un donut. Sobre la taula queda la tassa i el plat buits. Tan buits com la cadira que tenia davant.

servido por luziferia 2 comentarios compártelo