Em torna el neguit de voler escriure sentiments. De voler treure-me’ls de dins, perquè em fan mal. I aquest cop no son dolents, al contrari, em torno a sentir vulnerable i això em fa por. Això vol dir que encara em recordo d’estimar, després de tant de temps... vol dir que a la mínima em puc trencar em mil trossets.
Algú em va dir: viu cada minut i cada segon... i em vaig apropiar del lema Carpe Diem en cada dia que sortia el sol, en cada nit que em confonia amb les ombres i era jo qui caminava entre feres i entre diables. Fins que el meu cor es va tornar tan fred com la pedra i vaig ser capaç de volar entre flames, de nedar entre plomes i ni tan sols cremar-me les mans ni sentir les pessigolles... era jo. Jo sola i ningú més.
Sento que canvio de color. El negre es converteix en roig bategant, palpitant i dia rere dia tenyeix mes parts del meu cos. Sagno. Em miro les mans i sagno, reneixo de les cendres. El diable s’està extingint mica en mica... i apareix un desig incontrolat de ser lliure, de deixar-ho tot i oblidar les 5 hores de camí que ens separen.
Vull desfer-me al seu tacte, fondre’m amb la seva boca, i ser un de sol. Que tot el que tenim pendent es faci tangible i deixar de somiar. Deixar de ser un nom, un nick, una veu.. i ser un tot, sencer davant seu.
Em sento enorme des que m’he adonat què és ell per mi. Feia temps que necessitava una mena d’estima especial, algú que em digués tonteries com les que ell em diu, que no li fes por sentir una mica més que la curiositat de tenir a algú nou darrera el telèfon...
Em fa molta por sentir que torna a bategar, em fa ràbia que l’angelet dels bolquers se n’hagi tornat a sortir amb mi. Sóc una peça fràgil ara. I la incertesa em rosega l’ànima. No vull atrevir-me a dir-li que l’estimo, perquè de moment és un sentiment desesperat de veure’l i sentir-lo... tinc por que vagi a més. Tinc por de jugar al joc de l’amor amb ell. Molta por. Però almenys ara recordo que estic viva i que pus somriure sense motiu aparent.
Que fins i tot a mi pot tornar-me a passar. Per molt difícil que ho veiés, torno a viure per una altra persona. Els meus sentiments estaven, simplement, adormits.

No m’he tret el pes dels sentiments de dintre, ni hi he sabut posar límits, ni tan sols he sabut explicar com em sento. Però crec que cadascú pot definir de diferent manera el que és el sentiment d’estar enamorat... o sense anar tan lluny, simplement il·lusionar-se per construir un possible “tu i jo”.