FOTOGRAFIES

Desperto d’un malson de tortures. De cops i sang, de rascades i morats. I sé que ell no pot ser, que no pot haver-me fet mal. És un tros de pa, no el veig capaç. No em reconec a les fotografies, no puc ser jo aquella coseta enroscada darrera el gos.. no, no pot ser... em nego!
M’ensenyen una altra fotografia, amb ell, al meu costat, i jo tinc una cara d’esgotament físic i de lluita inútil, contra el que es el meu àngel, el que creia que podia ser amic meu.
Les cames flaquegen i caic, de genolls a terra. Començo a recordar flaixos, sons de pell esquinçada, de gotes de sang, de buidor i desencís. El so de la desesperació. El sentiment d’infinitat, de pèrdua irremeiable. La impotència del robatori que aquest cop si és definitiu, el robatori d’una confiança, un desig, una amistat, un amor.
Els ulls només veuen blanc, el meu centre de visió és una esfera blanca i tot el voltant es torna borrós. Ja no sóc res... m’ha pres tot el que tenia, tot el que era, ho era per ell, tot el que tenia només prenia sentit al seu costat... ell, em pren l’ànima, me la trenca en mil bocins. La rebrega com un diari vell i inútil i la llença, directament a la meva cara.
No el recordo, no puc, no el veig.
La meva ment bloqueja el seu record.
Em torno a aixecar i no puc identificar la noia colpejada de les fotos. “no la conec, no l’he vist mai”.
Surto d’urgències, amb un parell de morats més als genolls. Caminant, poc a poc, gairebé arrossegant els peus...
- Vine, deixa’m ajudar-te.
- Qui ets tu? No em toquis, em fa mal tot...
- Vinga, no em diguis que no em coneixes... va, anem cap a casa...
- ... cap a casa...

servido por luziferia 1 comentario compártelo