Penso.. a vegades.. que tinc una vida privilegiada. Que tinc més de dos ulls i que puc veure coses que la resta d'humans no pot veure...
Veig els fluxes d'energia, les aures, el mal rotllo que transmeten uns, el bon rotllo que emanen altres...
Però el que més em va sorprendre des del primer moment va ser veure que en les seves mans hi havia alguna cosa.

Quan el vaig conèixer ell era un més. Un home més alt que la mitja. Sempre m'he de posar de puntetes per arribar als seus llavis. Sobresortia no només per alçada.. sinó per personalitat.

Aquella nit vestia de negre. El negre sempre li ha quedat bé. És un vampir, ho sé. Metafòricament parlant... absorveix l'energia del seu voltant. Ho puc veure. Ell es reanima amb segons qui té al costat.
Amb mi no. Jo soc com ell. ens alimentem ll'un de l'altre. A mi m'aporta pau, a ell li aporto vitalitat. És com una simbiosi.

Bé, això, que aquella nit vestia de negre. Recordo que vaig resseguir la seva silueta mentre caminava, moltes vegades i quan el tenia al costat m'havia de reprimir per no tocar-lo...

Llavors ho vaig veure, per primer cop. El que tenia a les mans era una mena de flama grisa. Un gris fosc. Resseguia la seva pell i s'esfumava als 5 centímetres de la seva pell, com difuminant-se en l'aire. Com quan l'aigua de la dutxa és més calenta que l'aire que t'envolta... es com estar cremant sense flama. Una flama de vapor d'aigua.

No havia vist mai res igual.

No només les flames grises eren fascinants en ell. Creava una atmósfera de confiança només amb un somriure. Era fort, era enèrgic. I m'atreia moltissim. Em va generar una necessitat d'ell només de parlar-hi uns minuts. Em vaig obsessionar per saber com pensava. Per saber què hi havia darrera d'aquelles flames.

Va tocar-me una nit. Una nit que tot era confós. Aquelles mans van aprendre's el meu cos de memòria. Aquelles mans lliscaven per la meva pell com si fossin llençols de seda. Aquelles mans eren bellut vermell... el mateix que la seva boca i la seva llengua. Recordo poc d'aquella nit. Però el record que tenia de les seves mans l'endemà no era fruit de la meva ment perversa. Vaig perdre molts detalls d'aquella nit. I ell no me'ls vol explicar.

"M'agrada la teva cara quan em menteixes..." Va dir-me.

Li vaig dir que l'estimava. Si, una mica precipitat, però realment ho sentia? no... només preveia el futur. No podia estimar-lo només amb unes hores d'estar amb ell.

Des de llavors, ha passat molt de temps. Però no el conec. Sé que no em fallarà mai. Però no sé què pensa. El que presumia de tenir amb la resta d'humanitat, ell, ho desmunta amb un cop d'ull. No sé què li passa pel cap..i m'inquieta, m'intriga,... m'encanta.

Jo era lliure. Encara en sóc... però aquelles mans, m'encadenen als llençols cada cop que se m'acosta... Deixo que aquella flama gris em cremi cada nit, que rellisqui per la meva cintura i que tot el meu cos emani vapors translúcids deixant anar algun gemec de plaer cada cop que ell em toca...

Dibuixa cercles al ventre, i els vapors ascendeixen i converteixen l'habitació en la sala de tortures de l'infern. Ell i jo morim cada nit. Ell i jo som un de sol mentre la resta del món deixa d'existir.
La bombolla es desfà quan els primers raigs de sol entren per la finestra. Jo recullo la roba i desapareixo. Ell continua allà sense moure's, un matí més. Els dies no son fets per ell. No son fets per mi tampoc. Em poso les ulleres de sol i me'n vaig baixant les escales de pressa, gairebé sense tocar els esglaons. Voleiant com un fantasma, despareixent de la vida de qualsevol que es creua amb mi pel carrer.

Demà tornaré.

Algun dia hauria de dir-li, mirant-lo als ulls. Comprovant que aquest cop si és cert. Que l'estimo. Que ha conseguit fer-me eterna.